Vui insistir en una altra xacra de la política, capaç d’asfixiar i de fer degenerar la societat. És el que els italians en diuen “la casta”. Avui recomanem un llibre italià que porta aquest nom i que en parla. Què és “la casta”? Itàlia ha estat ofegada per la casta, i això explica bona part de la seva decadència. Tot i que la inversa també és possible, és a dir, que la decadència sigui un bon caldo de cultiu per la creixent exuberància de la casta. La casta s’estructura en diversos àmbits: 1.- L’àmbit polític. Proliferació desmesurada de càrrecs i més càrrecs polítics, de més assessors, d’alliberats per tot arreu. I de cotxes oficials a dojo, de xofers, etc., una multitud. 2.- L’àmbit del funcionariat. A Catalunya havíem tingut com a fet positiu que del conjunt de comunitats autònomes espanyoles era una de les que percentualment tenia menys funcionaris. Fora bo seguir essent molt vigilants en això, i saber resistir la pressió que hi ha a favor d’un increment constant i excessiu de les plantilles, o de moure els nivells cap amunt. 3.- Això ve estimulat per les tendències intervencionistes de moltes administracions. I pels fets i les actituds que afavoreixen que molta gent jove busqui el seu futur en el funcionariat. Tot això pot conduir tant el funcionariat com la política a ser quelcom endogàmic o endoparàsit −que segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans significa quelcom o algú que viu dintre de l’hoste, i que més que servir-lo en viu. I així, la política i l’Administració poden arribar a ser instruments inútils, fins i tot, malalts. 4.- La casta té encara un altre àmbit: els del gabinets d’estudi, consultories, empreses de relacions públiques, etc. De tot això se’n necessita, però quan proliferen molt cal començar a alarmar-se des del punt de vista de la competència, de l’eficiència i de l’ètica. I tot això sense entrar en la qüestió de la corrupció, que és un altre tema. Quan parlem d’ètica ara no en parlem en aquest sentit, sinó en el de fer malament la feina que hom ha de fer, que el paguen per fer, que s’ha compromès a fer. I en el del deure que la política i la funció pública tenen de no veure només l’una i l’altra com una eina de carrerisme. De tota manera, cal dir que en un marc poc ordenat i molt poc rigorós la corrupció és molt més fàcil. De fet, l’expressió casta s’ha lligat sempre amb abús, poca ètica i mal servei. Itàlia n’és un exemple. A no seguir. Però el mal està més estès. A Espanya −i a moltes comunitats autònomes−, a França, a Portugal, no tant, però també a Alemanya. I a Catalunya el perill hi és, i no poc. No caldria advertir –però diguem-ho per si algú ho volgués malinterpretar− que tot això no és cap atac contra la política i les institucions polítiques, ni contra el funcionariat. Ben al contrari. És un toc d’alarma contra actituds i actuacions que acabarien ferint-les per dintre o, fins i tot, podrint-les. Amb greu perjudici per a tota la societat. Sense una bona política i sense una bona funció pública un país s’encalla. Recula. Decau. Per tant, aquest editorial és un crit d’atenció al possible deteriorament de les actituds que hi ha en el món polític i administratiu i al perill que el que havia de ser una classe política al servei del bé comú esdevingui una casta preocupada pel seu poder i no pel bé comú que esclafi la societat.