Amb “Luces al atardecer”, Aki Kaurismäki afirma concloure la trilogia sobre la vida quotidiana a la Finlàndia moderna que havia inaugurat amb “Nubes pasajeras” (1996), seguida de la genial “Un hombre sin pasado” (2002), un film, aquest darrer, per cert, clarament complementari de l’anterior. Dit d’aquesta manera, podria pensar-se que aquesta trilogia constitueix un gran fresc contemporani o un ambiciós relat articulat sota els paràmetres de la solemnitat. Però, per poc que es conegui l’obra del més brillant dels germans Kaurismäki, de seguida s’intueix que no és així, ni de bon tros. “Luces del atardecer”, com tot el cinema del seu director, està presidida pel minimalisme, per una lleugeresa de to que recobreix la gravetat subjacent i, per descomptat, per una persecució de l’emoció interior que és, a fi de comptes, la principal característica del seu autor. Ja fa més de dues dècades que Aki Kaurismäki vé consolidant un estil personal, inconfusible (però cada cop més imitat), amb el que aconsegueix plasmar retalls de realitat allunyant-se amb radicalitat del realisme naturalista, incidint una i altra vegada sobre la mateixa idea i el mateix format. L’estudiada composició de plans i enquadres, la continguda i lacònica interpretació d’uns actors sovint pròxims a l’automatisme o l’astoradora fluïdesa d’una posada en escena senzilla però elaborada a consciència, són alguns dels estendards d’aquest estil metòdic i autoexigent. Amb el pas dels anys la sensació de repetició es fa inevitable, però a aquestes alçades retreure-li això a Kaurismäki sembla una mica superflu : el seu modus operandi pot agradar o no, però acusar-lo de reiteratiu equivaldria a acusar de autoplagi a tots aquells grans mestres de la pintura o de la música consagrats a les variacions sobre uns pocs motius. Koistinen, el dissortat protagonista de “Luces del atardecer”, treballa de vigilant nocturn d’uns grans magatzems. Ningú l’espera al acabar la seva jornada laboral i ni tant sols té el respecte i l’afecte dels seus companys de feina. És un ésser marcat per la soledat, per l’infinita tristesa de sentir-se invisible, pel dolor de palpar la indiferència aliena. Catalogat pels seus antagonistes com un idiota sentimental, aposta per un melangiós romanticisme com a únic consol amb el que poder escapar, malgrat que sigui fugaçment, de l’idea de sentir-se prescindible. En tan sols tres minuts, Kaurismäki ha aconseguit crear un personatge chaplinià, entranyable i completament desvalgut, pel qui no podem sentir més que una gran tendresa. Juntament amb imatges d’una Helsinki poc amable, taciturna i funcional, escoltem al mestre del tango Carlos Gardel, interpretant “Volver”. És un escenari ideal i deshumanitzat per acollir aquesta reedició de l’eterna història de la dona i el titella, un argument summament referenciat però que aquí és reconduït per la triple via de l’economia narrativa, el sobreentès i el lirisme soterrat. N’hi ha prou amb veure el començament de la relació entre Koistinen i Mirja pera cerciorar-se de tot plegat. La interpretació, caracteritzada per l’habitual fredor expressiva dels personatges, amb economia de gesticulacions i moviments, és un element més d’una posada en escena sintètica, amb una il·luminació impressionista que ressalta els rostres i les mirades dels personatges amb potents fonts de llum, remetent-nos als anys cinquanta en el seu estat més pur i innocent, esborrant les ombres del cinema negre amb certa nostàlgia del Technicolor. No és d’estranyar que els gàngsters semblin sortits directament de “La ley del hampa” o que els protagonistes condueixin automòbils de mitjans del segle passat, en ple segle XXI. A tot això, cal afegir-hi el silenci i la lentitud, que juguen a favor de la construcció d’una aurèola d’irrealitat màgica pròpia del conte, dotant de gran força als escassos primers plans i als àgils moviments de càmera, utilitzats en molt comptades ocasions. Com de costum, Aki Kaurismaki defuig els grans discursos, es centra en la anècdota i, gràcies al seu estil poc estrident, la transcendeix gairebé sense que ens n’adonem. Confia en la seva concepció del cinema i sap que, acabada la projecció, tancats ja els ulls, començarà el temps de l’evocació.