Massa vegades, a casa nostra, es tendeix a confondre el que s’anomena ,molt despectivament, com a “cultura del no” amb la democràcia de proximitat . De fet, a hores d’ara, s’oblida massa sovint que democràcia vol dir sobirania popular i , sobretot, control polític. En aquests moments, al nostre país, comencem a patir una crisi estructural del model de creixement econòmic desendreçat, que oblida la qualitat , la recerca i la persona humana . Un model econòmic, rabiosament injust, que d’ençà dels anys 80 del segle passat s’ha anat fent més feréstec i terriblement antisocial . Amb aquesta situació, dolenta, encara tenim sort que les diverses plataformes de la societat civil fan una mica de contrapès de la balança, davant de la boja carrera cap a un sistema cada cop més injust i insostenible . Per aquesta raó, els moviments de base sorgits al territori., que defensen una nova cultura de l’aigua, un model energètic de proximitat i més racional o una mobilitat sostenible pateixen un assetjament sense precedents i són considerats -d’una forma simplista, cínica i manipuladora - com a “ cultura del no” . Doncs bé, potser la realitat dels fets, els greus problema provocats per la sequera actual , l’augment dels accidents de trànsit - a causa d’haver potenciat exclusivament la dictadura del cotxe - o, en definitiva, el fet que el canvi climàtic - ja al 2008 - sigui una realitat dona la raó als postulats ideològics d’aquests moviments que són tan vilipendiats als mitjans de comunicació .Potser ja ha arribat l'hora de començar a pensar, en positiu, en algunes propostes (molt carregades de raó), com per exemple la teoria del decreixement sostenible de l’autor francès Serge Latouche . De fet , aquesta teoria representa la democràcia de proximitat en estat pur.