L’any 1980, en un moment de risc perquè semblava que Catalunya podia decantar-se cap a ser secundària hi hagué molta gent que es va sentir positivament interpel•lada per aquesta crida: Aixecar Catalunya. Ens proposen el provincianisme. “Yo haré que Cataluña se sienta cómoda en España” ha dit en Rodríguez Zapatero. Apart que és una persona que es caracteritza pels seus incompliments cal que Catalunya digui –a ell i a en Rajoy- que nosaltres no volem que ens regalin comoditat, com si fóssim un animal de companyia, sinó que volem ser protagonistes de la nostra història, impulsors de la nostra economia i de la nostra modernitat, creadors de convivència, defensors d’una identitat –la nostra-, definidors d’un projecte de poble i d’un capital ètic. Que volem fins i tot ser exportadors d’idees i valors nostres més enllà de casa nostra, a Espanya i a Europa. Senzillament que no volem que –qui sigui, en Rodíguez Zapatero en aquest cas- ens instal•li en la comoditat al preu de renunciar al propi projecte, a l’ambició, a la responsabilitat. I acceptant jugar definitivament un paper del tot subaltern. El 9M no decantarà del tot aquesta disjuntiva, però l’orientarà. L’orientarà perquè delimitarà el grau de protagonisme que volem que es pugui exercir des de Catalunya, el grau d’influència, de capacitat de decidir que volem que tingui el catalanisme. El 9M serà una fita important. Molt important. Però passi el que passi la situació de fons de moment pot començar a canviar, però no canviarà del tot. Passi el que passi a partir del 9M s’ha d’iniciar una gran operació d’aixecar Catalunya que abasti tot els àmbits. Com es va fer l’any 1980.