Des del moment que Convergència i Unió es van quedar fora del govern de la Generalitat ens estan repetint la cançoneta, amanida amb arguments que tenen predicament per la seva “aparent” evidència, que ha de governar la llista més votada, i que les altres situacions són un frau a la democràcia i allunya els ciutadans de la política. En aquesta campanya de les eleccions generals, CiU torna a insistir, exigint que Zapatero es comprometi a permetre que a Catalunya governi la llista més votada si necessita el suport de CiU al Congrés espanyol. La petició (deixem-ho així) de la candidatura que encapçala el líder d’Unió Democràtica (que s’ha mostrat contrari a la independència de Catalunya) Josep Antoni Duran i Lleida (a qui desitjo que superi ràpidament i satisfactòriament el problema de salut que l’afecta), representa, en la pràctica almenys, una subordinació clara de la política de Catalunya a la de Madrid, insòlita en aquells que diuen que cal “respectar Catalunya”. El sistema polític espanyol i català és parlamentari, representatiu, i governa qui reuneix el suficient suport polític per fer-ho. A Catalunya, CiU no ho va aconseguir ... i no va governar. No pot obtenir a Madrid el que aquí no ha estat capaç d’aconseguir. Em sembla de calaix des d’una òptica de respecte a la voluntat dels ciutadans de Catalunya, exercida pels seus representants democràticament escollits. He parlat d’evidència “aparent” dels arguments que exposa CiU. Resumeixo la reflexió que em feia fa ben pocs dies un estudiant de la UdG, intentant demostrar que l’aplicació estricta de la proposta de Mas podria arribar a derivar en una situació perversa des d’una òptica democràtica. Imaginem, em deia l’estudiant, que en una institució –ajuntament, Parlament ...– cinc partits es distribueixen 11 escons. Quatre dels partits, amb dos representats cadascun, representen opcions amb diversos graus de coincidència; en canvi, el més votat, amb tres escons, planteja un programa que és l’antítesi més absoluta del dels altres quatre. El sistema que propugna governar la llista més votada impediria que la postura de la majoria dels electors governés, en benefici d’un partit que representaria una minoria de la ciutadania. Imaginem, a més, que aquest “guanyador” fos anticatalanista radical. Hauria de governar el nostre país? Agradarà o no l’argument, però té tanta “aparent” evidència com el que exposa CiU. De fet, la vigent llei no satisfà els electors, és cert; però les modificacions que es proposen massa sovint fan un claríssim tuf de recerca de benefici electoral. És cert, però, que hi hauria aspectes d’urgent reforma (llistes no tancades, etc.) que caldria abordar ja. Però entre aquests, al meu entendre, no hi ha el que va repetint CiU. Jo els veig, des de la meva subjectivitat (d’esquerres i independentista), provant de recuperar el poder a Catalunya passant al davant de legítimes majories conformades amb base a programats de mínims pactats legítimament (o no ho practica CiU en molts ajuntaments?). I intentant de preparar el terreny per a una hipòtesi que el PNB (més transparent, com de costum) ja admet sense embuts: entendre’s amb el PP si el partit de Rajoy obté un vot (o un escó?) de més. ERC, ja ho hem dit, no hi juguem: amb els nostres vots, Rajoy no serà president. En canvi, CiU, amb la seva insistència a garantir que la llista més votada governi, està obrint la porta (ara sense notari) a un ministeri per a Duran en un govern Rajoy. L’explicació, si això passés? Com que seria la llista més votada.... *Francesc Canet Cap de llista de Girona d’ERC a les eleccions generals