Els catalans no podem viure amb dignitat, tampoc podem expressar el que pensem de la nostra situació, com a poble colonitzat, per part de l’imperi espanyol. Però és que, a més a més, a banda de no poder manifestar, de debò, la nostra sobirania - com qualsevol poble lliure d’arreu del Planeta - Catalunya pateix pobresa de debò. Catalunya no és un país ric, encara que des de Madrid diguin el contrari . Ara i aquí som un país amb moltes dificultats econòmiques: la pobresa, a casa nostre, afecta el 25% de les famílies. I mentrestant, el govern de Madrid continua sense publicar les balances fiscals i exercint una espoliació sense precedents . Quina sortida, digna i racional, ens resta als catalans ? La pobresa a Catalunya és un autèntic malson que provoca que el país no es pugui modernitzar de debò – molts ciutadans no poden seguir -, en conseqüència tot grinyola: hi ha menys cohesió social . El pitjor de tot és que el creixement econòmic no és , ni de bon tros, suficient per dignificar la vida d’aquests catalans que no se’n surten . Cal tenir present, que dintre d’aquest percentatge del 25% de pobresa, hi ha un nucli dur molt important de 42.500 persones de pobresa extrema, que viuen al carrer sense residència fixa . Davant d’aquest panorama, la clau de la qüestió és que Catalunya necessita eines, instruments eficaços per , d’una banda poder redistribuir molt millor la riquesa i , d’altra banda, perquè aquesta acció administrativa arribi clarament als seus destinataris. Tot aquest procés vol dir que la nostra nació ha de tenir sobirania, ha de poder recaptar els impostos de la riquesa que es genera al país i invertir-ho en plans socials ( no en almoina ) que permetin fer sortir la gent, que no pot seguir, del pou sense fons . I no ens enganyem, tal com estan les coses, només la independència ( la sobirania plena amb blindatge social ) és la garantia perquè ens puguin deslliurar d’aquesta terrible xacra que s’anomena pobresa .