La recepció d’una felicitació de Nadal amb un fragment de la coneguda resposta del cap indi Noah Seathl al president dels Estats Units l’any 1854 em motiva a fer la meva reflexió sobre la lluita per a la preservació de la vall de Cassinyola del pas del TGV. La riera Cassinyola ha configurat una petita vall d’un gran valor geològic, natural, paisatgístic i cultural que les obres del tren s’entossudeixen a posar en evidència. S’ha descobert un gran assentament humà a les dues ribes de la riera que segurament es demostrarà que és d’origen iber com l’assentament veí de Pontós. En el veïnat de Cassinyola, documentat des del segle IX, es poden observar en els murs de les seves cases les cicatrius d’antigues guerres: la demolició de la torre de defensa de la casa de la família Monells, actual mas la Torre; les mostres d’ensorrament dels murs de llevant del mas Isern i les restes d’un gran incendi en el mas Salleras. Tot això ho dic perquè cap guerra passada té comparació en els efectes perdurables amb la destrucció irreversible que provocarà a l’entorn d’aquest veïnat el pas del TGV. El nostre govern de la Generalitat configurat per una classe mitjana moderna i artificial és insensible a la destrucció d’aquest patrimoni natural i cultural, i prescindeix d’una possible rectificació de traçat que evitaria l’amputació d’una part incomparable del nostre territori. Conec les reiterades demandes d’ajut de la plataforma Defensem el Territori als diferents departaments de la Generalitat, la qual només ha respost amb una passivitat que em fa pensar en l’estratègia de “fer el mort” que tant havíem utilitzat de petits en les guerres de lladres i serenos, tot desviant la seva responsabilitat al govern central. Jo no sé si el Govern de l’Estat ens té en compte, si ens estima o no, però el que si és cert és que històricament, i ara també ho podem constatar, el pitjor mal que pateix Catalunya no és tenir enemics, sinó el fet de tenir els traïdors instal·lats a casa. Oi, senyor Nadal? Ja fa més de cent anys, el gran pintor Cezanne s’exasperava de la gran ferida infringida al seu paisatge per la construcció del tren convencional. Hauria desitjat que aquest mateix lament l’expressés des de ja fa temps l’elit de la nostra societat constituïda pels artistes i intel·lectuals. Què ens diran les seves odes i obres mestres d’una natura encerclada per quadriculats d’infraestructures irracionals i dominada per un urbanisme galopant? De quins valors es nodrirà el seu esperit creatiu? On tenen l’ànima? Estic desolat! Demanaria com a última instància que el nostre president de Catalunya respongués a aquesta demanda i fes possible que el govern d’Espanya variés el traçat del TGV en aquests miserables 14 km de recorregut i desfés d’una vegada la trista impressió que m’ha donat a mi, i a molta gent de Catalunya, tot aquest afer. Lluny queda a temps d’ara entendre la declaració de l’indi Noah Seathl.