L'escriptora Naomi Klein (Montréal, 1970), mundialment coneguda pel 'best-seller' 'No Logo', va visitar Barcelona i va oferir una fantástica conferencia al Centre de Cultura Contemporània de la capital catalana, carregada de les millors males intencions, per explicar el contingut del seu darrer llibre, “La doctrina del xoc. L'ascens del capitalisme del desastre” (Editorial Empúries). El llibre és un excel•lent assaig sobre la mundialització. Allunyada del tòpic que relaciona incondicionalment democràcia i capitalisme, l'autora narra la història no oficial de com el mercat ha arribat a dominar el món. Parteix de les bases teòriques de Milton Friedman, ideòleg del pinochetisme, un dels impulsors de la doctrina del xoc i pare intel•lectual dels 'neocons', responsables d'haver posat en funcionament aquest capitalisme salvatge que ella anomena capitalisme del desastre. A la fantástica disertació, brillant, que va fer les delícies dels interessats que hi vam poder asistir, Klein va fer un repàs de la història mundial recent: les dictadures dels anys setanta a l'Amèrica del Sud, començant per la d'Augusto Pinochet a Xile; la guerra de les Malvines; els fets de la plaça de Tiananmen a la Xina; el col•lapse de la Unió Soviètica; l'11-S i l'11-M; la guerra de l'Iraq... fins a la catàstrofe de l’huracà Katrina a Nova Orleans, el tsunami del sud-est asiàtic i l’interminable conflicte àrabo-israelià. El capitalisme del desastre és un programa d'enginyeria social i econòmica que progressa a través del xoc, cosa que queda molt clara quan es llegeix el llibre i es comproven les pràctiques que s'amaguen darrere les polítiques mundialistes i de globalització. Després d’una llarga investigació de quatre anys, l’autora explora el mite segons el qual el mercat lliure i global va triomfar democràticament, i que el capitalisme sense restriccions va de la mà de la democràcia. Klein arriba a les conclusions que aquest capitalisme utilitza constantment la violència i el xoc, i descobreix els fils que mouen els titelles després dels esdeveniments més critics que hi ha hagut al món els darrers quaranta anys. El mètode tradicional, pre-xoc, per dir-ho d’alguna manera ha estat sempre la política del pal i la pastanaga. I el cert és que la majoria dels pobles tenen molts pals comptabilitzats i molt poques pastanagues. De fet el llibre és molt alliçonador, ja que fa pensar en escriure coses com una història paral•lela dels pals, més aviat amagats, envers a la de les pastanagues, sempre citades. Un dels esdeveniments espanyols avui noticiables i que fa vessar més tinta a les pàgines dels nostres diaris i omple els continguts dels mitjans de comunicació, la memòria històrica i la seva recent aprovada llei, no és més que el record rebel per aquests pals que han quedat impunes. Però en aquesta nostra actualitat, el pal és realment el xoc, és a dir, la producció sistemàtica d’intranquilitat, de notar els pels de punta, de l’acceleració dels bategs del cor per mil i una sensacions no precisament agradables. Això ens sol passar quan sentim segons què a la ràdio, o veièm segons qui dient segons què a la televisió. Generalment coses que sovint semblen paròdies d’aquella pel•lícula anomenada “El dia de la marmota”, on un encanteri feia que el mateix dia es repetís fins a la sacietat, i que causava el xoc del protagonista per la impotència que allò li provocava, malgrat poder aplicar d’antuvi la teoria de Lasswell, és a dir, saber qui diria què, on i quan a cada moment. Sempre el mateix. Com la repetició maçònica que serveix per polir la pedra que cal escantellar, “perquè deixi de tenir imperfeccions”, o sigui, per inculcar la idea sistemàticament, per fer-la indel•leble al cervell. Es diu popularment que la dreta espanyola no té un programa definit, però jo crec que aquesta és una visió anacrònica, ja que té el que cal tenir, que és el xoc. Si escoltem les proclames de Rajoy, Acebes i Zaplana ens n’adonarem que són pur xoc, de tot i pertot. I si no repassem les seves declaracions d’aquests dies passats, relacionades amb la sentència del judici del 11-M, i contrastem-les amb els vídeos d’altres declaracions, també seves, de tot just comès l’atemptat. De veritat que són pur xoc, i malgrat això, la repetició sistemàtica. Deia Goebbles que una mentida repetida constantment, acaba per convertir-se en una certesa, i aquí en tenim una prova flagrant. Escrivia fa poc un col•lega, en una destacada publicació espanyola, que si precisament recordem Aznar no és perquè s’hagués destacat com un gran estadista, ja que un gran estadista hagués fet possible una herència d’esperança. El que veritablement ens fascinava i ens fascina d’ell és el seu doctrinalisme xoc. Aquest do innat per a popularitzar l’abisme, per fer del desastre una sensació d’entusiasme, i de voler –o intentar-ho sense aconseguir-ho en el cas de molts de nosaltres- fer-nos creure, davant l’evidència del contrari, que les coses anaven bé, millor que bé, molt bé, quan realment s’estaven gestant desastres com el dels trens de Madrid, avui demostrables, i que encara els esmentats abans posen en dubte públicament. Segueixen negant que estiguessin provocats per què i per qui ho van estar, i pensats i executats pels avui ja condemnats. I no abandonen “la teoria de la conspiració” ni contemplen sentències ni cap altre fet que no els sigui favorable. Això doncs, és el xoc, el pur xoc. No són les conspiracions les que destrossen el món, sinó les decisions equivocades, les polítiques errònies i una petita i gran mesura d’injustícia que s’hi adiciona. Amb tot, aquestes decisions, i també les de negar les evidències, estan guiades per intencions més àmplies, cosa que es demostra certa quan, en última instància, tant l’extrema dreta com l’extrema esquerra acaben adoptant les mateixes idees. Lenin crèia fefaientment que eren necessàries unes condicions catastròfiques pel progrés de la humanitat, que era precisament i en clara i gens casual coincidència, el mateix que pensava Milton Friedman. El contingut del llibre de Klein és un acurat treball d’investigació on queda clar que aquest capitalisme que no té aturador, empra de manera constant la violència, el terrorisme i l’agressió encoberta contra l’individu i els seus petits interessos personals, com a mètode per agredir la mateixa societat sencera, per tal de dominar-la i posseïr-la en tots els vessants del verb. Aquest capitalisme imperant doncs, lluny de ser el camí cap a la llibertat, aprofita les crisis generals per introduir mesures impopulars de xoc econòmic, que sovint van acompanyades d’altres formes de xoc que no es demostren tan metafòriques, com ara els cops de porra de la policia, les tortures amb es electroshocks o les armes d’alt voltatge que s’utilitzen a les presons, i també fora d’elles. A l’autora no li tremola el pols quan assegura, en repassar la història recent del Planeta, que les grans perjudicades en tots els aspectes han estat les indefenses poblacions civils, sotmeses a la voracitat despietada dels nous amos del món: el conglomerat industrial, comercial i governamental, per qui els desastres, les guerres i la inseguretat ciutadana són el sinistre combustible de l’economia del xoc, amb que alimenten els motors de les màquines del seu inigualable benestar, que és a anys llum de les dificultats, problemes i penúries d’aquesta gran majoria que els sosté.