A Catalunya se sent ara la necessitat de refundar el nostre pensament polític i nacional. I hi ha gent i grups que s’hi dediquen. I fan ben fet. I tenim l’esperança que aquest propòsit reeixirà. Ho necessitem. Però mentre aquesta tasca es du a terme, amb el nostre acompanyament compromès, recordem i reforcem aquest altre vessant de la vida d’un poble: el vessant més moral, més de fortalesa moral, més lligat amb un orgull legítim. Amb el vessant de la dignitat. De la seva dignitat. Això segon és essencial, imprescindible. Perquè els pobles no viuen només de la seva riquesa material, o de la seva tecnologia. Ni viuen només de les seves idees o de la seva política. Tot això és imprescindible, i com que algunes d’aquestes coses ara a Catalunya ens fallen, és tan important d’agrair que hi hagi gent que hi treballi. Però els pobles, repeteixo, no viuen només d’això. Viuen també, i sobretot, de la seva noblesa d’esperit. De la seva generositat. Del seu orgull. I, sobretot, de la seva dignitat. I ara és un moment en què això –la dignitat– és molt importat. És la cosa més important. És prioritària. Per què? Perquè aquests darrers anys Catalunya ha estat molt atacada en molts sentits. Materialment, i més encara en la seva imatge, en el seu respecte. Ha estat enganyada, ha estat calumniada, ha estat menyspreada, ha estat objecte de campanyes de gran hostilitat. I si un poble accepta això sense reaccionar vol dir que està molt malalt. Ho sabrà entendre el poble català? O farà veure que no se n’adona? Farà veure que no passa res? Actuarà amb una barreja de masoquisme i covardia? Si ho fa, sí que com a poble haurem iniciat una decadència irrecuperable. I que ningú no pensi que aquesta decadència només serà lingüística i cultural, o només intel•lectual, o cívica. També serà d’imatge, també serà econòmica, també serà social. Serà una crisi de l’energia del país, de la seva capacitat d’emprendre coses importants en tots els ordres. Potser sí que serem un gran balneari mediterrani, però no serem ni una economia moderna, ni un país capdavanter en res, ni una cultura de bon nivell. Per assolir aquests altres objectius un país ha de tenir orgull, ambició i força moral. I la força moral es perd si es perd la dignitat. I ara Catalunya podria perdre el sentit de la pròpia dignitat. I quan la pròpia dignitat es perd, els altres et perden el respecte. Que és el que ha començat a passar. Si això es consuma, si la gent a Catalunya no reacciona ràpidament no tindrem res ni a casa mateix, ni podrem exercir mínimament el nostre autogovern, ni podrem rellançar el país en cap sentit. Per tant, hem de reclamar un bon tracte financer i polític, és a dir, que es facin infraestructures, que es publiquin les balances fiscals, que es retornin les competències que últimament ens han pres i, evidentment, que deixin de presentar imatges calumnioses de Catalunya. Però l’objectiu principal ara no és aquest. Ara és no semblar que demanem caritat ni que fem el ploramiques. Ara, des de l’ètica, des de la confiança en nosaltres mateixos, des de la doble convicció que Catalunya, en tots els terrenys, ha complert amb escreix i que tenim prou energia i prou gruix de país, és el moment de treballar en el reforçament de la nostra identitat, de la nostra convivència, de la nostra cohesió. Ara és tenir orgull i comportar-se amb dignitat.És el moment d’actuar amb la mentalitat i l’actitud del “no serem moguts”. Un últim comentari: en el seu dia ja vàrem dir que aquests editorials volien treballar en el camp de les idees, dels valors i de les actituds (IVA). Com he dit, en el de les idees ja hi ha qui hi treballa. En el de les conviccions, també. Cal, a més, reforçar les actituds positives. La dignitat és una actitud bàsica, imprescindible, perquè un poble es defensi, primer, i guanyi en respecte i en força i projecció després.