El pitjor enemic

El pitjor enemic de la democràcia és no tenir llibertat de vot en els parlaments i al Congrés dels Diputats; les majories absolutes sempre van en contra de la democràcia i de la llibertat de decidir, aixoplugades en el vot hipotecat; em costa molt de creure que fora de Catalunya tothom estigui en contra de les decisions de la majoria dels catalans, i si el vot fos lliure i secret, ben segur que els resultats de les votacions al Congrés, al Senat i als parlaments serien diferents i rigorosament democràtics.

La democràcia ben entesa i ben emprada ha de permetre canviar tot allò que el temps ja ha arraconat de la circulació, perquè el desenvolupament econòmic i social ha obligat a construir nous camins de subsistència i de supervivència entre les diferents cultures, que arreu comparteixen país.

Hom es pregunta: a on era el PSC catalanista (que també n’hi ha; cinc són pocs i sancionats) en el moment de votar al Parlament de Catalunya a favor o en contra del dret a decidir; la decisió del Sr. Pere Navarro de votar en contra és d’acord amb la majoria dels ciutadans afins al PSC que li varen fer confiança en fer-lo president del PSC?; si no és així, Catalunya ha de tenir molt clar a què juga el Sr. Navarro; Carme Chacón aspira a la presidència del PSOE, que li ha de servir de trampolí per arribar a la Moncloa quan el PP perdi la majoria absoluta, que ben segur que serà aviat, i Navarro aspira a un ministeri encara que no tingui cartera, i a mi em fa por perquè es podria repetir l’experiència del Sr. Borrell.

Als intel·ligents “rebels”del PSC, els han sancionat a pagar 300 € per indisciplina política, però no els han expulsat del partit; a mi m’agradaria saber què hi fan en un lloc on només els volen perquè siguin fidels a les decisions que el PSOE imposa segons convingui a Rubalcaba i a Carme Chacón; no voldria pensar que tenen por d’anar a l’atur, si deixen la cadira del Parlament, que és la gallina dels ous d’or de molts polítics que només serveixen per anar a prémer el botonet del “sí” o el “no”, segons el vent que bufi al carrer.

Font: GN

Autor: Màrius Viella