Hi ha gent que s’escandalitza perquè a Catalunya es diuen coses com les següents: «Hi ha una creixent desafecció entre Catalunya i Espanya» o bé, «està creixent la desafecció de Catalunya envers Espanya». O bé, «algo se ha roto» (s’entén que entre Catalunya i Espanya). O se «acabó la confianza». Expressions així les han utilitzades gent amb molta responsabilitat, des del President Montilla a en Miquel Roca o en Josep M. Castellet o jo mateix. Fins i tot en Felipe González s’hi apunta, si més no en bona part, en el llibre que ha publicat conjuntament amb en Miquel Roca (amb el títol prou significatiu de ¿Aún podemos entendernos?). I jo mateix vaig confessar fa poc que estàvem davant d’un dilema molt seriós entre ser residuals o ser independents. Però a Espanya el clima és per l’estil, o pitjor. Pitjor perquè respon a una actitud especialment destructiva. És il·lustrativa la conversa fa poc a Madrid entre persones no catalanes de molt alt nivell econòmic i polític i un parell de catalans, també prou representatius i de cap manera radicals però crítics amb el tracte que rep Catalunya, tot i que desitjosos d’evitar que s’accentuï el distanciament i la fractura. Els de Madrid «no se andaron con chiquitas». Als dos catalans ingènuament ben intencionats els varen etzibar una darrere l’altra les frases següents: «Habéis perdido la guerra». O bé, «no os necesitamos, porque en cualquier caso, y aunque haya tensión, seguiréis contribuyendo al PIB español con un 20% y además con déficit fiscal». I també «y en cualquier caso, en momentos de crisis grave económica y social, si necesitamos vuestro apoyo político y parlamentario también nos lo daréis porque el derrumbe también os perjudicaría». I per reblar el clau varen acabar així: «Además, todo esto no tiene importancia porque la inmigración se os va a comer. Dentro de dos generaciones todo esto de la lengua y la autonomía se habrá acabado». Això no és una actitud excepcional. Ni és recent. Ha estat evident, des de fa temps, per tothom que no s’hagi volgut enganyar. Com a mínim des que l’esperit de la Transició democràtica es va anar esvaint i va reaparèixer –a la dreta i a l’esquerra– el projecte centralista i homogeneïtzador d’Espanya. Des d’aquests editorials ja fa temps que advertim que això està passant. Amb el benentès que aquest cop el que està en joc no és només el dèficit fiscal, o un sostre competencial més o menys alt, o determinades infraestructures, sinó la continuïtat de Catalunya com a país. Com explicàvem a l’editorial del primer de juliol de 2008, superada la Transició i amb el nou Estatut ficat a la ratera del Tribunal Constitucional, i com amb una franquesa brutal ens deien en moments de descontrol de la simulació, «ya empieza a ser hora de desenchufarles la respiración asistida». Aquesta és l’actitud dominant ara a Espanya. De la dreta a l’esquerra. Cal ser-ne conscient. Cal, sobretot, no autoenganyar-se. I cal també veure com podem resistir com a societat i com a país, com a economia i com a cultura, com a projecte de progrés i cohesió. Com ens enfrontem a la crisi, com integrem bé i amb mentalitat d’ascensor social. Com donem resposta al desànim de sectors socials i generacionals amplis. I això ho podem fer. Ja fa temps que convidem el país a baixar del burro, a ser realistes. Però ho fem –i això és el que cal subratllar– amb la convicció que si recapitulem i fem recompte del que tenim –és a dir, dels nostres actius– veurem que podem tirar endavant. A condició, dèiem –i repetim ara–, que recuperem la seriositat. «Comptem amb el que comptem», dèiem. «Afegim-hi seriositat». Seriositat en el govern i en general en la política. Seriositat en el sentit de fer que les coses funcionin. Només amb això –amb el que tenim i no ens poden prendre– i amb seriositat podem anar molt endavant. Perquè tenim molts actius. Malgrat la crisi, molt gruix de país.