*Jordi Pujol A partir de dimecres que ve, dia 24 de gener, i durant quatre setmanes, el Centre d’Estudis Jordi Pujol organitza quatre conferències amb aquest títol. La primera (d’en Francesc Cabana) parlarà des de la perspectiva econòmica. La segona (d’en Josep Termes) des de la social, en un doble sentit: en el seu conjunt i el dels moviments socials. La tercera (d’en Vicenç Villatoro) des de l’àmbit de la cultura, des del modernisme i el noucentisme fins al panorama cultural actual, i des de la llengua. I la quarta (d’en Jordi Pujol) analitzarà l’aspecte polític. I tot això, repeteixo, des del 1900 fins avui mateix. I obrint l’interrogant del futur. Per què hem cregut convenient fer aquesta repassada històrica? Per què creiem que justament ara és important fer-la? No pel que se’n podria dir un balanç ritual de final de segle. Sinó per dues altres raons més substantives. Primer, perquè realment creiem que el motor principal de la Catalunya del segle XX ha estat el catalanisme. I que Catalunya no seria avui el que és sense el catalanisme. I perquè ara hi ha qui es pregunta si a partir d’ara encara cal. O fins i tot, que creu que ja no està en condicions de ser-ho. Dos grans temes que emmarquen el debat sobre si Catalunya ha d’entrar o no en una fase postnacional. Hi ha països –que no són estat– que durant el segle XX han tingut un desenvolupament econòmic important. Fins i tot molt important. I un desenvolupament social i cultural poderós. Però que, en canvi, no han arribat a constituir un país de la projecció i de la consistència del nostre. Una altra cosa és que l’explosió dels grans imperis (l’austríac, el rus, el turc, l’alemany) i la de la forçada i molt artificial Federació iugoslava, tant com els corresponents moviments nacionalistes, han provocat l’aparició durant el segle XX de molts nous estats europeus, sovint inesperats i no previstos per ningú, o quasi ningú. De vegades ni reclamats. Però en el marc dels estats sòlids de l’Europa occidental hi ha hagut territoris amb un fort creixement econòmic, però quasi cap ha arribat a esdevenir un país amb la personalitat forta i original, amb la combinació de tradició i de dinamisme, amb la capacitat de projecció institucional i d’influència en l’estat del que forma part, amb la interrelació d’economia i cultura, amb la vitalitat social i l’esperit renovador que ha tingut Catalunya. Amb el manteniment d’una personalitat pròpia en un marc polític més gran. Si tot això ha estat possible ha estat perquè en el país hi ha hagut una idea, un projecte i una consciència. Hi ha hagut un fil conductor. No ha estat només una societat que ha guanyat diners i que ha progressat econòmicament. I que ha desenvolupat la dinàmica social que lògicament se’n deriva, des de la creació de nous sectors socials fins a la lluita de classes. I que ha incrementat el seu consum i la seva producció cultural. Catalunya ha tingut molta més ambició, ha tingut molta més vocació de construir una societat, de configurar un projecte, i fins i tot de projectar un missatge. I és per això que Catalunya ha estat important. És perquè hi ha hagut com un fil roig, com un element de transmissió d’una energia al servei, com deia, d’un model de país, d’un projecte i d’un missatge. I això ha estat el catalanisme. Es podria dir que sense una economia potent, uns sectors socials dinàmics i una inquietud cultural i artística de gran qualitat el catalanisme hauria tingut un gruix, una potència i una eficàcia molt inferiors. I també seria cert. O sia que aquí hi ha un doble potenciament de voluntat de projecte polític, i de realitats tangibles d’ordre econòmic i social. És a dir, sense creixement econòmic i desvetllament social el catalanisme hauria estat una altra cosa. Però sense consciència de país, sense voluntat d’afirmació i sense ànsia de protagonisme històric, Barcelona i Catalunya serien com tantes ciutats i regions europees –sí, regions– que malgrat el seu PIB no tenen cap paper especial. I Catalunya sí que l’ha tingut. I el té. I el podrà seguir tenint. Si vol. I això requereix, com deia fa poc un il•lustre professor fent referència a Vicenç Vives, “una voluntat col•lectiva de ser, una història compartida i una voluntat de continuar-la com a poble”. Això ha estat així durant tot el segle XX. Fins i tot quan el catalanisme aparentment havia desaparegut del tot, és a dir, durant el franquisme. El fil roig de l’acció col•lectiva del país, per a molts fins i tot inconscientment, seguia essent aquesta consciència i aquesta sensació de col•lectivitat i d’obra en comú. ----------------------------------- Ara hi ha gent que es pregunta dues coses: si això encara és possible, i si això convé. I hi ha qui ja ha avançat la resposta o les respostes: no és possible, no convé, o no és possible ni convé. I ha proclamat que Catalunya ja havia entrat a l’etapa postnacional. I que ja era bo. No conec cap país d’Europa –cap nació d’Europa generalment amb el seu estat ben consolidat– que hagi entrat en l’etapa postnacional. Que me’n diguin un. Només un. I que m’ho demostrin. Però d’això potser en parlarem d’aquí a un temps, després del cicle que demà iniciem. De si també ara, ja en el segle XXI, el catalanisme pot seguir essent i convé que segueixi essent, el motor de Catalunya. És cert que la manera com han anat les coses durant aquests últims temps, i sobretot durant els últims anys, pot haver produït cansament, desorientació i fins i tot una certa frustració. I que algú desitgi molta tranquil•litat. Això es pot comprendre. De fet, sempre, durant molts anys, hem dit que Catalunya s’havia de basar sobretot en la seva força serena i tranquil•la. I constructiva. I així havia estat. I així convé que sigui. Però la serenitat i la mesura no tenen res a veure amb la renúncia i l’ensopiment. Són exactament el contrari. Però, com deia, si de cas d’això en parlarem més endavant. De moment, ara prenem nota que el nostre país ha tingut un paper positiu durant el segle XX –Catalunya endins i Catalunya enfora– gràcies a moltes coses, però totes elles potenciades i projectades per una consciència, una voluntat i un projecte col•lectius. I això ha estat el catalanisme.