MIQUEL ICETA El trencament de l’alto el foc permanent declarat per eta a través de la comissió d’un atemptat terrorista que ha causat dues víctimes mortals em porta a fer una reflexió de conjunt sobre el tema. No és sobrer dir que l’única responsable de l’atemptat de Barajas (i dels que puguin venir) és eta. Tampoc s’ha d’amagar la indignació que ens produeix veure com alguns semblen alegrar-se de tornar a la situació anterior a la declaració d’alto el foc, és a dir, a una situació en la que eta segueix matant per intentar aconseguir els seus objectius. És incomprensible com alguns no poden comprendre que la millor manera d’honorar les víctimes del terrorisme és evitar que n’hi hagi més. Fer-ho amb tots els mitjans que l’Estat de dret posa en mans del govern, i mostrant generositat envers els que decideixin abandonar la violència, sense cap cessió política. No hi ha un altre camí. I tampoc no hi han dreceres. eta porta gairebé 40 anys matant. I la pressió policial, judicial i política ha pogut afeblir-la però no ha pogut fins ara fer-la desaparèixer. Tant de bo ho hagués aconseguit. No tinc cap dubte que la fi d’eta es produirà tard o d’hora. eta està derrotada. Però encara pot fer molt de mal. Zapatero ha fet bé d’explorar les possibilitats de diàleg per accelerar la fi del terrorisme. Era la seva obligació i tenia el suport del Congrés dels Diputats per fer-ho. I qualsevol govern decent farà bé de tornar-ho a intentar si es donen les condicions per fer-ho. Quines són aquestes condicions? Les que Zapatero va fixar: la certesa de la voluntat inequívoca d’eta d’abandonar la violència com a instrument per aconseguir els seus objectius. Lamentablement els fets demostren que en aquests moments aquesta voluntat no existeix. No ens enganyem, eta és una banda terrorista. Un grup d’homes i dones organitzats i armats, fanàtics que volen aconseguir per la força uns objectius concrets i incapaços de situar-se en una realitat democràtica com la basca i l’espanyola en la que tot objectiu polític és legítim sempre que s’acceptin les regles del joc incloent-hi la possibilitat de canviar-les. Un grup que compta amb la comprensió (minvant) d’un segment de la societat basca. Mentre puguin, intentaran fer mal. Fins a la seva desaparició o fins que ells mateixos es convencin que en democràcia no hi ha lloc pels violents. En aquest camí l’esquerra abertzale pot tenir un paper important. Poden ajudar a convèncer eta que la seva existència i les seves accions són un greu obstacle pels objectius polítics que diuen perseguir. Mai no aconseguiran que una majoria dels bascos facin costat a una colla de fanàtics que volen imposar per la força les seves idees. Ni tant sols la majoria dels independentistes creu que la independència justifiqui la mort d’una sola persona. Per a convèncer eta, l’esquerra abertzale ha de condemnar la violència. Si no ho fa, es condemna ella mateixa a la irrelevància política, com a mer apèndix subordinat als que usen les pistoles i les bombes. I un grup així no té cabuda en les institucions democràtiques, queda fora de joc de la política. Ho ha dit ben clar Josu Jon Imaz. Quan escric aquestes línies eta no ha fet encara públic el comunicat que segueix els seus atemptats. Probablement intentaran fer responsable de l’atemptat al govern. I l’esquerra abertzale probablement seguirà dient que el procés de diàleg és més necessari que mai. Han de saber que així no aniran enlloc. Convé en tot cas refer la unitat dels partits democràtics. Una unitat trencada pel Partit Popular, que portava mesos acusant el govern d’haver cedit al xantatge, quan l’atemptat d’eta els ha desmentit de la forma més rotunda. La seva posició és encara més indignant si tenim present quina va ser l’actitud del PSOE quan el PP governava, o quina va ser la gestió concreta de l’anterior treva d’eta per part del govern presidit per Aznar. No va ser Aznar qui va denominar eta Moviment Basc d’Alliberament Nacional? No es va produir l’apropament de 130 presos d’eta a presons basques? Però als demòcrates no ens convé deixar-nos endur per la indignació, ni tampoc ens hem de deixar vèncer pel desànim, ni hem de perdre més temps del compte en picabaralles partidistes. Aquí trobareu alguns materials útils publicats per El País. Dues cròniques sobre la gestió de l’anterior treva per part del govern del PP publicades els dies 24 i 30 de juny del 2006, un estudi comparant els dos processos, un resum dels pactes antiterroristes signats fins avui i la cronologia d’aquest alto el foc trencat el 30 de desembre. Crec que la Federació Espanyola de Municipis i Províncies va prendre una bona iniciativa de resposta immediata convocant cinc minuts de silenci en condemna de l’atemptat (vaig participar-hi a la Plaça de Sant Jaume) i m’ha semblat magnífica la convocatòria sindical d’una manifestació “per la pau i contra el terrorisme” el proper dia 13 a Madrid. Tant de bo la iniciativa s’estengui i tingui un gran èxit. El President del Govern explicarà al Congrés dels Diputats els detalls del procés estroncat i marcarà el camí a seguir. Sols del PP depèn que el consens que mai no havia d’haver trencat es refaci. www.Iceta.org