L'Espanyol guanya al Camp Nou per 1-2, amb dos gols d'Iván de la Peña.No era un derbi igualat, és clar que no. Només cal mirar els pressupostos, les plantilles i els objectius dels dos equips a aquestes altures. No era igualat ni ningú esperava que l'Espanyol, angoixat com està per la classificació, oposés més resistència que l'orgull i la tenacitat per mantenir-se dignament dret i en la lluita setmanal que li espera fins al 31 de maig. Les sentències anímiques de Pochettino en les últimes setmanes semblen haver entrat en el subconscient dels seus jugadors, que han demostrat el seu compromís i solidaritat col•lectiva a la recerca d'una salvació a contrarellotge. Tot pintava en contra de l'Espanyol. Cuer contra líder. Lluitant cada setmana i cada punt per intentar salvar una situació que s'havia complicat durant els últims mesos. Mai, a més, els dos equips s'havien enfrontat amb tanta distància de punts entre ells i més si tenim en compte que al de la primera volta van arribar tots dos empatats i només un injust penal en el descompte (encara avui es discuteix la jugada) li va donar la victòria als blaugrana. Des d'aleshores, als blanc-i-blaus els ha costat sumar, mentre que el seu rival ciutadà ha liquidat cada partit amb golejades i una solvència gairebé insultant. Les xifres d'un i un altre equip són antagòniques. La distància entre tots dos, inconcebible a l'inici del campionat. No obstant això, vist el succeït a la primera meitat, es diria que l'Espanyol li té en certa manera presa la mesura al Barcelona, fins al punt que tots esperen un partit de domini local però no sempre ha estat així aquesta temporada. El Barcelona ha tret tota l'artilleria disponible en el derbi, sense escatimar esforços, a pesar de l'imminent partit de Champions. L'Espanyol, no obstant això, continua immobilitzat per les lesions encara que, la millor notícia, ha estat que ha pogut recuperar a algunes de les peces que feia temps que no s'enfundaven la samarreta blanc-i-blava. Els locals han sortitr amb tota la intensitat per sentenciar com més aviat millor i, de fet, Kameni només ha pogut mirar un cop de cap alt de Henry i ha tret amb la punta del peu una possible assistència de Keita al davanter francès que només esperava empènyer-la al fons de la xarxa. Sense tenir un joc vibrant ni especialment construït, el Barcelona s'acostava a la meta blanc-i-blava però sense la fluïdesa d'altres vegades. L'Espanyol, per contra, se sentia còmode al camp i certificava l'inici de millora d'anteriors setmanes. El Barcelona ha començat a veure les coses negres quan Delgado Ferreiro ha expulsat Keita per una dura entrada sobre Moisès. Amb un menys al camp, els locals van voler mostrar la seva cara més agressiva i el partit va anar pujant de tensió fins que es va arribar al descans. Al poc de començar la segona meitat, Nené ha arribat fins a la línia de fons i ha posat la pilota al cap de De la Peña. El càntabre ha rematat amb comoditat i sense oposició i ha obert el marcador. De cap. Increïble. Però com no acabava de creure-s'ho, tot just uns minuts més tard ha fabricat un gol, aquesta vegada sí, marca de la casa, amb un toc final exquisit que ha superat per alt a un sorprès Valdés. 0-2. Un avantatge que l'Espanyol d'aquesta temporada no havia tingut en cap partit fins ara. Però quedava molt encara. I molts nervis. I molta tensió. I molt de tot. Tant, que els nervis i la tensió es van incrementar una mica més quan Touré va marcar dins de l'àrea després d'un refús de la defensa blanc-i-blava. La rivalitat, l'escenografia de la rivalitat més absoluta sobre el camp, va cobrar protagonisme des d'aquest moment en un partit que començava a entrebancar-se i que no s'aclaria ni amb els canvis introduïts per un i un altre tècnic, ni amb les targetes grogues que anava repartint de manera aleatòria Delgado Ferreiro. Per si de cas faltés algun ingredient, la pilota anava d'una porteria a una altra portant la incertesa a cada atac. No obstant això, 27 anys després, quan la immensa majoria de jugadors de l'Espanyol encara no havien nascut, han aconseguit una molt meritòria victòria que els torna l'alegria, augmenta l'autoestima i és una empenta en l'esglaó més difícil per sortir de la part baixa. Aquest equip és molt més gran del que diuen els maleïts números. Abundant en aquest tema, a més, l'Espanyol ha aconseguit una altre d'aquestes fites que el fan tan atípic i especial: deien que mai fins ara, a aquestes alçades de campionat, un cuer havia guanyat al camp d'un líder. I encara menys, en un derbi ciutadà. El Barcelona es va impacientar i l'Espanyol va tornar a fer de David contra Goliat quan més ho necessitava. Fitxa tècnica: FC Barcelona: Valdés, Alves, Abidal (Puyol, min. 23), Piqué, Márquez, Touré, Keita, Xavi, Henry (Sergio Busquets, min. 46), Messi i Etoo (Gudjohnsen ,min. 65). RCD Espanyol: Kameni, David García, S. Sánchez, De la Peña (Coro, min. 71), Luis García, Ángel (Román, min. 36), Nico Pareja, Nené (Tamudo, min. 87), Jarque, Moisés, Iván L.M. Àrbitre: Delgado Ferreiro (Col. Basc). Targeta groga a Pareja (min. 16), Piqué (min. 21), Eto'o (min. 38), Luis García (min. 38), Jarque (min. 52), Xavi (min. 56), De la Peña (min. 57) Sergio Sánchez (min. 61), Touré (min. 74), Puyol (min. 76), Ivan Alonso (min. 87), Tamudo (min. 93). Vermella directa a Keita (min. 37) Gols: 0-1, Iván de la Peña (min. 49); 0-2, De la Peña (min. 53); 1-2, Touré (min. 62)