Voldria felicitar els organitzadors de la propera expedició catalana “politico-pegagògica” a la capital d’Europa, del 7 de març d’enguany, anomenada “ Els Deu mil per l’autodeterminació a Brussel·les” . Aquesta és una iniciativa amb empenta cívica que , al meu entendre, hauria de tenir més recolzament per part de la societat civil i les institucions catalanes . Deu mil a Brussel·les per l’autodeterminació de la nació catalana és quelcom molt encertat.Aquesta marxa cívica a la capital Europea és quelcom de sentit comú. Representa el fet d’intentar irradiar el fet nacional català;, és a dir, maldar, de la millor forma possible, per tal d’internacionalitzar la qüestió catalana. I tot això , és quelcom, just i sobretot vital, per tal de poder continuar bategant amb normalitat - desprès dels ferotges atacs contra Catalunya ( el finançament ) i la seva llengua mil·lenària - com a qualsevol poble europeu , lliure i sobirà, amb un desenvolupament de la qüestió social amb plena normalitat nacional . CAL ENCARAR EL NOSTRE ENCAIX A EUROPA Una qüestió clau pel present i el futur de casa nostra, el finançament, sembla completament bloquejat. Alguns diran que això del “ finançament” no interessa ( que són cabòries de quatre il·luminats ). Aquesta idea és absolutament falsa, el que passa és que no tenim ben centrat el debat polític a Catalunya i , a més, no hi ha una bona política informativa del govern català perquè arribi al 100% de la població per tal de fer entendre que : finançament = quotidianitat social . En aquests moments, sense finançament no hi ha res: el govern català esdevé metafísic. És a dir, sense el retorn dels diners que ja paguem de més els catalans a Madrid ( justícia fiscal ) , no és pot fer política social ni promoció econòmica : la qualitat de vida deixa d’existir. Tampoc és possible gaudir d’uns transports públics europeus ni d’una sanitat com cal. De fet, el govern de Madrid del Sr. Zapatero ja fa sis mesos que està incomplint la legislació vigent envers Catalunya. En qualsevol país civilitzat d’Europa aquesta situació seria insostenible; però malauradament , a Catalunya, patim una dependència, gairebé total, dels hereus de “ La Escopeta Nacional “ i “ Los Santos Inocentes “ . Ara i aquí, els catalans, d’una forma diàfana , hem de reclamar - amb fermesa, intel·ligència i determinació - el que és nostre ( el finançament segons la llei vigent ) , però, sobretot, hem de deixar de parlar d’Espanya i de Madrid ( deixar d’esmentar aquell indret , de la nació castellana, en què només es cou corrupció, crispació i incompetència ) i mirar de debò cap al Nord ; és a dir, estudiar i estructurar de la millor manera possible, el nostre encaix dintre Europa sense passar per l’Altiplà peninsular .