Fa uns dies vaig mantenir una llarga sessió amb un grup d'alumnes de tercer d'ESO (15 anys), el tema va anar a parar a la necessitat de viure el pudor. A alguns d’ells el tema els sonava a xinès, sense que el de xinès sigui gens pejoratiu. La classe va durar gairebé una hora però va valer la pena, varem arribar a algunes conclusions com que: Qui vesteix provocativament pretén ser apreciat pel que el seu cos ofereix als altres i no tant per qui és. Això significa rebaixar a la persona a un simple objecte de plaer. El pudor en el vestir neix de la intenció de ser estimat/dóna i benvolgut/dóna pel que la persona és i no pel que ofereix la seva temporal bellesa física. La persona que vesteix amb pudor és més bella. El pudor és una torre de defensa per a la fidelitat. És un mur protector que ens protegeix més del que puguem imaginar. El pudor no és temor a la nuesa, és respecte al cos que Déu ens va donar. El pudor ens distingeix dels animals; mai s’ha vist a un animal apesarat de mostrar la integritat del seu cos. El pudor és vestir el cos amb dignitat. Hem de vestir-nos com ens agradaria que els nostres fills es vestissin el dia de matí o com ens hagués agradat que els nostres pares s’haguessin vestit. Vaig acabar amb la idea de no haver perdut la classe i és que quan als joves se’ls ajuda a reflexionar, gairebé sempre ho fan bé.