Fent memòria d’allò més significatiu de l’any que se’ns ha acabat –el 2008- entre el positiu destaca sens dubte la concessió del Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia a la política colombiana Ingrind Betancurt, que va estar segrestada per les FARC durant més de sis anys. Penso que en el caso Betancurt es dóna una raó, que ha de ser tinguda en compte a l’hora d’analitzar els motius i de valorar la concessió del premi. Una raó que no sempre s’ha destacat en la seva justa mesura en les informacions dels mitjans: la fe sincera i profunda que professava aquesta dona i que l’ha fet mantenir l’esperança, al·licient i motor de la seva vida en captivitat. Com molt bé va ressaltar el portaveu vaticà després que la política colombiana fos rebuda per Benet XVI, “el temps de la seva presó ha estat per a ella un temps de gran experiència espiritual, d’oració”. El seu testimoniatge és un exemple de com la fe ens fa fortes davant la pèrdua d’allò que ens defineix com homes, la nostra raó i la nostra llibertat, a l’hora d’afrontar i de vèncer la petjada d’un mal present i operant en la història. Gràcies a la concessió del Premi, però més a Betancurt per la coherència i la fe que ens ha mostrat.