Joan-Lluís Lluís: ‘Entendre l’agonia del català a la Catalunya Nord és fàcil: imagineu l’article 155 aplicat durant 360 anys’

La nova delegació del Consell per la República de la Catalunya Nord està format per diverses persones de diferents edats i condicions. Una de les seves cares més conegudes és l’escriptor de Perpinyà Joan-Lluís Lluís, autor entre moltes altres obres del llibre ‘Jo soc aquell que va matar Franco’, publicació que ha estat reconeguda amb diversos premis i guardons, com ara el Premi Sant Jordi. L’autor ocupa el càrrec de vicedelegat de la delegació nord-catalana del Consell, un col·lectiu que té, diu, “la  intenció molt modesta” de posar-se a la disposició del Consell “pel que faci falta, pel que ells diguin que necessiten”.

Fins a quin punt és complicat defensar la causa independentista a la Catalunya Nord?

Joan-Lluís Lluís. Defensar la causa independentista a la Catalunya Nord és complicat, o no, en funció de quin tipus d’independència parlem. És a dir, si ens referim a la independència de la Catalunya Nord és gairebé impossible, hi ha un enorme consens, probablement superior al 95%, per dir que Catalunya Nord és França sense remei. Els que som independentistes som poquets, però ara mateix la urgència no és aquesta, sinó la independència de Catalunya, la que nosaltres anomenem la ‘Catalunya Sud’. Al territori nord-català des de fa uns anys es nota que hi ha un augment molt notable d’interès positiu cap a Catalunya i cap a la possible independència, el que jo anomeno les plaques tectòniques, el substrat de les mentalitats, està evolucionant bastant de pressa en aquest sentit: d’una banda, per l’efecte positiu causat per l’engrescament que ha suposat veure aquest enorme moviment social i pacífic a favor de la independència, i de l’altra, per la solidaritat sorgida contra la injustificable repressió espanyola a Catalunya, un context que ha creat molta empatia més enllà dels cercles que estan a favor de la independència. És a dir, aquí a la Catalunya Nord hi ha persones que estan en contra de la independència, però que s’han mostrat públicament en solidaritat cap als presos polítics i exiliats. Això fa uns anys hauria estat impossible.

Fa pocs dies es va presentar a Prada la delegació del Consell per la República a la Catalunya Nord. Quins objectius es marca el col·lectiu?

J.L.L. Hem creat la delegació nord-catalana amb la intenció molt modesta de posar-nos a la disposició del Consell pel que faci falta, pel que ells diguin que necessiten. Ens definim com un instrument que es troba en un territori estratègic per la seva situació geogràfica, però també per la seva història. La Catalunya Nord és una rereguarda, i això es va veure l’1 d’octubre amb les urnes i paperetes, però també som un pont que avança cap a Europa i que pot ser útil. D’altra banda, també som un punt possible de l’exili per apropar-se el més possible a la frontera espanyola i xiuxiuejar a les orelles d’Espanya sense posar-se en perill. Per tot això, i per l’augment notable del cas polític que hi ha, com ja he dit, ens va semblar que podria ser molt interessant aportar un granet més de sorra des de la Catalunya Nord, o sigui, participar d’una manera més activa en la construcció d’una possible Catalunya independent.

Hi ha consciència entre la ciutadania nord-catalana del context polític que viu Catalunya?

J.L.L. En general, la població de la Catalunya Nord s’informa des de París. La gent mira les televisions franceses, escolta les ràdios franceses i llegeix els diaris francesos, i com que a París es tendeix a donar molt sovint una òptica que està en sintonia amb Madrid -no hem d’oblidar que els corresponsals francesos són a Madrid-, la consciència pot ser inexistent o negativa, i aquest fet es contradiu amb el que deia abans: que hi ha un augment d’interès en positiu. Per tant, el que es diu des de París topa amb les informacions que arriben directament del sud, gràcies en bona part a Internet, les xarxes socials o a la gent que fa de pont, i això provoca diversos missatges: d’una banda, s’exposa un discurs oficialista de Madrid que és servit des de París i, de l’altra, hi ha una realitat diferent que es percep sobretot pels contactes pròxims. Ara bé, en general la gent sap relativament poca cosa, i aquest augment de sensibilitat és degut a l’escuma de les coses que arriben.

Des de la distància, com es veu el rol que desenvolupa l'estat espanyol?

J.L.L. No puc parlar de distància en el meu cas, perquè jo tinc un peu a fora del Principat però un altre peu a dins. Per tant, la manera com veig les coses pot ser diferent de com ho veu la majoria de gent de la Catalunya Nord. Hi ha la percepció que Espanya és una gran democràcia consolidada i exemplar, una percepció real encara en una part notable de la població, jo diria que fins i tot la majoritària, però és evident que pateix esquerdes. I la més gran, forta i profunda és, evidentment, la decisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb la seva immensa plantofada a la justícia espanyola.

I de l'estat francès, quina opinió en té relacionada amb el cas català?

J.L.L. Es va parlar molt de Catalunya l’any 2017, amb un missatge molt majoritari amb relació a l’1 i 2 d’octubre que Espanya havia comès un error polític i de Drets Humans molt gran. Però com que després, en principi, no es va veure gaire més violència policial perquè no es va passar per les televisions, el missatge que va acabar quallant unes setmanes més tard era que Espanya havia rectificat i que no tornaria a haver-hi mai més violència. Per tant, es mostrava la idea que allò només havia estat una equivocació momentània.

Des de llavors, a França se’n parla molt poc de Catalunya. Se’n parla més que abans, però molt poc. I sobretot se’n parla en moments claus: l’inici del judici, les sentències o la sentència del Tribunal de Justícia europeu. Fora d’aquests instants, la percepció global que hi ha a França sobre un procés d’independència és que és dolent, malèfic, malèvol, diabòlic, infernal i tots els adjectius negatius que se li vulguin posar. La cultura política global a França és absolutament oposada a qualsevol procés d’independència, que per norma està acusat de posar en perill l’estabilitat i la pau, a més de fer ferum d’extrema dreta encara que no ho sigui, com és el cas de Catalunya. És a dir, hi ha una acusació automàtica: França sempre es posarà al costat de l’estat, sigui qui sigui i faci el que faci, i en contra de les minories que es volen independentizar. Ha passat sempre, fins i tot amb Sèrbia, en el qual el missatge oficial francès era que l’estat iugoslau, el que quedava de Sèrbia, que estava bombardejant Eslovènia, Bòsnia i Croàcia, tenia raó. Com que és evident que a Catalunya no hi ha violència es fa més difícil de fer quallar aquest missatge, però encara és el que domina. 

A França, precisament, les llengües minoritàries cada vegada pateixen més. Quina és la situació del català, avui dia, a la Catalunya Nord?

J.L.L. És una situació terrible. Fa 360 anys que França es va apoderar d’un tros de Catalunya i per entendre el perquè avui la llengua catalana és moribunda, agònica, és molt fàcil i es pot dir amb una frase: imagineu l’article 155 aplicat durant 360 anys. Evidentment, el que dic és una metàfora, hi ha moltes raons complexes i a vegades contradictòries per explicar-ho, i no tot és negatiu. Però avui dia la transmissió familiar ja no funciona pràcticament enlloc, ja fa una mica més de mig segle que no funciona, i això fa que les generacions, a mesura que es van extingint, abandonin el català.

Ara bé, el prestigi del català va pujant, com l’interès cap a la llengua i el respecte. El respecte, precisament, és molt important, perquè durant dècades el català va ser una llengua insultada i menyspreada. Aquest respecte té un origen molt clar, que és el Principat de Catalunya: a mesura que es veu que Catalunya és diferent d’Espanya, que té una entitat pròpia i una personalitat i estructures pròpies, la llengua va guanyant prestigi a la Catalunya Nord. És un efecte mecànic, i en certa manera ens podria permetre fer una projecció cap al futur: perquè el català acabi quallant de nou, potser no com una llengua d’ús social però sí com una llengua plenament respectada i molt més ensenyada i apresa, cal que la mecànica continuï engegant-se. És a dir, cal que la visibilitat de Catalunya continuï creixent, i el punt àlgid d’aquest creixement és la independència.

La llengua pot desaparèixer?

J.L.L. Perquè una llengua visqui calen dues condicions bàsiques: l’ensenyament a l’escola i la tradició familiar. Com he dit abans, la tradició familiar fa més de mig segle que no existeix, mentre que l’ensenyament a l’escola actualment és del 8% de l’alumnat, un percentatge molt insuficient. Per tant, la llengua pot desaparèixer; de fet, el més probable és que desaparegui i que només quedin persones individuals que mantinguin el català pel fet de tenir relacions amb el Principat i, en alguns casos, per la tossuderia a no voler renunciar a la llengua, com és el cas de la gent que estem a la delegació del Consell per la República, entre altres. Hi ha moltes persones que no renunciarem mai a la llengua catalana, i intentem fer que els nostres tampoc hi renunciïn. La possibilitat d’invertir o de fer entrebancar aquesta mort anunciada és que Catalunya sigui un estat independent.

Autor: Redacció