|
Ja que violentar la veritat envileix qui ho fa, tot i que la primera percepció sigui la del benefici que obté el mentider.
Davant els múltiples esdeveniments que estan apareixent aquests dies, amb temes de corrupció en gairebé tots els partits amb les seves raons, i amb freqüents pèrdues de memòria, m'he recordat que els vells filòsofs van afirmar "que la mentida fa més mal al seu autor que al destinatari"; ja que violentar la veritat envileix qui ho fa, tot i que la primera percepció sigui la del benefici que obté el mentider.
A la simplificació de les campanyes electorals, ens hem anat acostant a la mentida, ens hem acostumat a escoltar afirmacions que amb el millor tarannà podríem conceptuar com exagerades, i que potser no puguin arribar a ser qualificades estrictament de mentides, ja que ningú és tan ingenu per creure-les al peu de la lletra. Després, en posar en pràctica el programa si arriba a governar, aquestes afirmacions es matisaran - "donde dije digo, digo diego" -, i tot i així possiblement encara no entraríem en el terreny de la mentida: ja se sap que el llenguatge polític en campanya té una mica de críptic, metafòric i quimèric, i que comptem amb l'exageració de la bondat de l'oferta que se'ns fa.
El pitjor és quan es fa un pas més i es pretén que la carta treta de la màniga sigui legal. Podem ser indulgents amb el mentider penedit, però quin crèdit pot merèixer qui nega l'evident? En darrer terme, la credibilitat té el seu millor fonament en el que es fa, en el testimoni personal, i no en el que es diu.
