|
Canosa i Torra reivindiquen a la Bisbal la mirada sobre la realitat dels periodistes catalanistes d’abans del franquisme.
Francesc Canosa i Quim Torra obrien divendres el cicle Passat, present i futur de la comunicació per parlar del reporterisme de Domènec de Bellmunt i de les cròniques com a corresponsal d’Eugeni Xammar. Els ponents parlaven de la “fosa a negre” que havia significat la dictadura franquista per a Catalunya, país on la gent discutia, pensava i reflexionava abans de la Guerra civil. L’exili va suposar perdre una generació de periodistes que oferia una mirada pròxima, crítica i transparent sobre la realitat. Canosa apuntava la imatge metafòrica, per descriure aquell tipus de periodisme, de Domènec Pallerola (1903-1993) enfilat dalt d’una escala i entrevistant una estàtua a la Gran via de Barcelona amb la Rambla de Catalunya. Nascut a Bellmunt d’Urgell, forma part del grup de persones que tenien altres feines però es van anar dedicant al periodisme professional. Es va exiliar a França durant la dictadura de Primo de Rivera (1923). Allà coneixeria altres escriptors, periodistes i polítics, i hi descobriria el “nou periodisme” o “forma de reportar els fets”, una fórmula atraient de retratar persones i ambients mitjançant la paraula. Quim Torra recordava al cronista local Emili Vigo, gran amic d’Eugeni Xammar (1888-1973). Aquest últim va estar 60 anys corrent món fora de Catalunya, treballant com a corresponsal i en contacte amb els cercles catalans a l’exili. Viurà a França i Anglaterra i narrarà la Primera Guerra Mundial a la premsa d’aquí. Entre 1922 i 1936 enviarà les seves cròniques des de Berlín. Acabada la Guerra civil seguirà a l’exili, però es quedarà sense feina en no poder escriure per cap diari. Farà de traductor per organismes internacionals com l’ONU, l’OMS o la UNESCO. Ambdós pertanyen a una generació de periodistes formats, amb cultura, al dia en una societat no-globalitzada, cosmopolites i transparents en la cerca de la veritat, compromesos socialment i amb una mirada comuna sobre la idea de llibertat i de país malgrat poguessin divergir en l’accent que hi posaven. Palpaven el fet informatiu, i la seva forma d’escriure, literària i àgil, que feia ús de la norma escripturària de Fabra, retrata la realitat de forma moderna, de manera que es poden seguir llegint avui tot i el pas del temps. El 1939, la majoria dels periodistes catalans eren a l’exili, i això va significar una substitució de la realitat. Quan alguns van tornar no eren coneguts i no hi havia tradició. Emili Vigo, Josep Pla, Xammar o Bellmunt, entre altres, són desconeguts per a la societat, pels periodistes d’avui, i pels futurs periodistes. Aquest divendres a les 18.00 h ens acompanyaran Saül Gordillo i Sílvia Cobo a l’amfiteatre d’El Mundial, per parlar de les noves eines digitals. A mode de prèvia, Canosa criticava que avui l’escriptura social permet que tothom escrigui “i no tothom hauria d’escriure. Es publica tot, i no tot s’hauria de publicar. No tot val; el 99,9% de les coses de la vida no les sé fer, per tant, no les intento fer”. Postulava, a més, que hi haurà un retorn al llibre “com a objecte sacre”.
